Quan van preguntar a Gabriel García Márquez què era Macondo, va respondre sense dubtar: "Més que un lloc en el món, és un estat d'ànim". Un estat d'ànim no és mai un punt topogràfic, ans bé una situació de la ment i, en certa manera, una manera de veure les coses.

Em vagava pel cap aquest acudit, mentre rememorava les bones estones passades amb els personatges de Gabo, uns més reeixits que els altres, i amb les seves màgiques fantasies. Potser la més genial de totes, instal·lar una fàbrica de gel a Macondo, un indret tan calorós com la Comala de Juan Rulfo, on el Sol fonia vius i morts.

Què era, doncs, Macondo per a Gabo? Era el seu més íntim secret, només descobert per un instant quan, al novembre del 2002, angoixat per un càncer del qual pensava que no es recuperaria, va escriure una esplèndida circular de comiat als seus amics.

He rellegit aquesta carta. Captivat per la seva sinceritat i la seva bellesa, no goso traduir la primera frase, per tal de no malmetre el text: "Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo". Val la pena, a més a més, reproduir-ne un altre paràgraf, que manca en algunes versions: "Dios mío,si yo tuviera un corazón, escribiría mi odio sobre el hielo, y esperaría a que saliera el sol. Pintaría con un sueño de Van Gogh sobre las estrellas un poema de Benedetti, y una canción de Serrat sería la serenata que le ofrecería a la luna. Regaría con mis lágrimas las rosas, para sentir el dolor de sus espinas, y el encarnado beso de sus pétalos..."

No seguiré reproduint la carta, que és al vostre abast. Només vull destacar encara una cosa. Amb les seves debilitats, com tothom les té o les ha tingut, va ser marit d'una sola esposa, la fidelíssima Mercedes Barcha, la noia que va sortir al balcó per veure'l passar, quan se n'anava cap a Europa per primera vegada.

Per això ell podia recomanar com qui ho té ben experimentat: "A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!". L'amor, en definitiva, fa sempre rejovenir, fins i tot quan pensem que ja som vells!